l’art com a pràctica de cultiu, 2021, amb el suport de l’Institut d’Estudis Baleàrics
Aconseguir fer germinar alguna cosa requereix d’un apropament encarnat, de la inventiva per preparar substrats, de les condicions climàtiques inesperades, dels vapors que impregnen d’aigua els nostres cossos…
de les humitats.
de les humitats.
Per moltes generacions, cultivar de secà ha estat l’única possibilitat de sobreviure amb:
altes temperatures, escassetat d’aigua i una distribució no equitativa dels recursos.
El cultiu «de secà», «a la seca» o de «terra seca» fa referència a totes aquelles formes de cultiu que germinen, viuen i moren sense aigua de reg.
Ha estat una pràctica de sembra àmpliament utilitzada en el territori de la costa mediterrània i que, en l’actualitat, es concentra sobretot a Menorca i, en menor mesura, a Mallorca. Consta d’uns beneficis ambientals i agronòmics que el converteixen en un sistema de producció sostenible per mantenir la humitat i el moviment dels cossos.
«l’art com a pràctica de cultiu» és un recorregut poètic i visual que té el desig de possibilitar els encreuaments entre el sector cultural i el sector agrícola. El projecte es nodreix dels mètodes i els sabers emprats i lligats al territori, així com de les seves particularitats climatològiques.
l’art com a pràctica de cultiu, 2021
02.
01. un territori sense la carn que abraça el món és com un ‘jo’ sense cos, 2020. En el marc del programa DELTA Art coordinat per Es FAR Cultural (Menorca) en col·laboració amb Jiser Reflexions Mediterrànies (Barcelona) i el Centre d’Art Contemporain Le Lait (Albi, França).
La terra respira com un cos malalt penetrat per instruments
quirúrgics. El bisturí, les pinces i les tisores tallen, fragmenten,
alteren i envaeixen el territori de la mateixa manera que irrompen
en la nostra pell. La cirurgia realitzada en aquest bocí de terra és
una metàfora de la tecnificació de les pràctiques agrícoles, de la
precisió de les noves eines, dels usos extractivistes i no sostenibles
del sòl, de l’ordenació i de la repartició de les parcel·les…
En definitiva,
En definitiva,
de la forma que té el capital d’apropar-se a la terra.
El sòl rau en la seva condició anatòmica, patèticament finita; com a un cos transitòriament viu i relativament estable, fràgil i fort al mateix temps. Reacciona amb infeccions, supuracions i sofriments que no poden ser anestesiats, i roman isolat en l’ombra de la intempèrie, en l’esquerda de la seva vulnerabilitat. En el lapse d’aquest darrer tomb, ha estat despullat de la carn que l’acompanya, saquejat per la imposició d’un altre temps, d’un ritme que li és aliè, d’una realitat injectada.
Les mans assagen la performativitat del gest, la força necessària de la incisió per penetrar-lo i forçosament escindir-lo. El tall precís del bisturí divideix la seva pell sense marge d’error, i els fils de la sutura el reguarden de l’inconcret. Però les violències i els dolors no són passatgers, queden impregnats en els cossos que travessen. Els sòls d’aquesta terra s’han ofegat en la humitat del reg dels cultius sense temporalitat, en la intensificació dels seus usos, en la competència per a la seva explotació.
El cos és carn, sí, i el sòl és terra, i a ells se’ls afegeix la suma de metall que condiciona la nostra manera de relacionar-nos amb l’entorn, amb el cos i amb el món, un món que es dibuixa a partir d’eines i d’imatges tècniques que despleguen i generen formes de domini, a través de la seva asèpsia, de la seva rigorosa precisió.
Les mans assagen la performativitat del gest, la força necessària de la incisió per penetrar-lo i forçosament escindir-lo. El tall precís del bisturí divideix la seva pell sense marge d’error, i els fils de la sutura el reguarden de l’inconcret. Però les violències i els dolors no són passatgers, queden impregnats en els cossos que travessen. Els sòls d’aquesta terra s’han ofegat en la humitat del reg dels cultius sense temporalitat, en la intensificació dels seus usos, en la competència per a la seva explotació.
El cos és carn, sí, i el sòl és terra, i a ells se’ls afegeix la suma de metall que condiciona la nostra manera de relacionar-nos amb l’entorn, amb el cos i amb el món, un món que es dibuixa a partir d’eines i d’imatges tècniques que despleguen i generen formes de domini, a través de la seva asèpsia, de la seva rigorosa precisió.
01.
02.
03.
Laboratori de conservació i restauració del MNAC.
Imaginaris Asèptics és un projecte de recerca que explora el conjunt de relacions i analogies entre espai museístic i espai clínic (les seves característiques arquitectòniques i relacionals), així com l’anàlisi del conjunt de normes higienistes que els sostenen. Aquest plantejament ens permeten reflexionar sobre la tasca curatorial, retornant-la a la seva accepció original: la que la relaciona amb la cura; imaginar altres maneres de fer art més enllà del cub blanc i obrir debats sobre la creació de noves institucionalitats que es pensin com a espais càlids i oberts. El projecte s’emmarca en el projecte europeu «Expérimenter une Transformation Institutionnelle» que realitzem en col·laboració amb Idensitat i La Escocesa.
imaginaris asèptics (pli-é collective)
04.
geografies de guerra. la graella coma infraestructa
«geografies de guerra. la graella coma infraestructa». En aquesta proposta utilitzo la imatge com a eina antropològica
amb l’objectiu de construir una narració que em permeti indagar
en els usos instrumentalitzats de la graella i la seva continuïtat
en l’espai dels «nous mitjans». Investigo la graella des de la seva
connexió amb diferents sistemes de relacions teòrics i culturals;
i com a element que sustenta una manera de pensar i d’organitzar
el món, una infraestructura amb la capacitat d’influir en la
configuració d’estratègies geopolítiques i de regular l’experiència
social i la política de creació de nous espais.
Publicació, 148 x 210 mm, 159 pàgines, 28 edicions.
Recerca tutoritzada per Ingrid Guardiola
– Universitat de Barcelona (2019).
Ampliada en el marc del Programa de Suport a la Investigació
del MACBA (2020).
01.
02.
03.
